EducaSocialTeca vol ser un recull del nostre camí i evolució, un lloc per plasmar els nostres interessos i motivacions, des d'on generar debats i compartir recursos, una "despensa" amb recursos i una petita biblioteca, un lloc d'intercanvi i participació, una bitàcora del nostre creixement i procés de formació.

TRADUCTOR

dilluns, 10 de maig de 2010

Parlem de coeducació...

L'altre dia ve una mare a la llibreria on treballo i em demana un llibre per regalar a un nen que fa sis anys. Interrogant-la una mica per saber quin tipus de llibre està buscant (per a que llegeixi ell sol ja, un àlbum il·lustrat, un recull de contes...) em decanto per oferir-li un llibre de coneixements d'una col·lecció de recent aparició que la client troba adequat. De fet li agrada molt la col·lecció i triga una mica en decidir quin títol emportar-se. A continuació em demana un llibre per fer un regal però per a una nena de sis anys. Mmm... Primer em quedo pensant... on pot estar la diferència per demanar-ho com alguna cosa diferent. Sospitant on pot trobar la diferència, decideixo suggerir-li que ja que li ha agradat tant aquesta col·lecció, que trïi un dels altres títols que havia estat mirant, ja que és per la mateixa edat. Però la senyora tota decidida ho té tant clar que no, que és per una nena, no per un nen... I jo que agossarada, que de vegades crec que fer de llibretera no és només oferir una mercaderia, sinó també una oportunitat com tantes d'altres de contribuïr a la nostra educació col·lectiva... que insisteixo "per això mateix, perquè per ser nena no li pot regalar un llibre de coneixements?" No la vaig convèncer, no... però penso que ja va estar bé dir-li, fer-li saber que la seva idea no està tant socialment acceptada o estesa com la seva tranquilitat ho presuposava. O estic errada? Anem a fer una ullada a les coses que oferim als nostres infants...


Malauradament no m'ha costat gaire trobar aquest exemple, perquè hi han molts. No ho trobeu molt descarat?
Certament alguna cosa està canviant, i ara ho tenim més fàcil per veure com una nena surt de la llibreria amb un conte de pirates sota el braç que no pas un nen amb un conte de princeses o que tingui alguna cosa de color de rosa a la portada (mmm... això sí que és sospitós... quins prejudicis i contra què s'amaguen darrere aquesta prohibició? Si es que tenim molta feina per fer...)

Hi ha un nen de dos anys que sempre que ve agafa de la prestatgeria el mateix llibre: un llibre petitet de cartró, amb un botó que quan el pitges fa un soroll com de "màgia", i al sentir-lo podeu imaginar les estrelles brillants que surten i sentir com aquell moment de Disney de Fantasía... La seva mare sempre li diu:

-No, Pere, no, que això és de nenes.- I li fa cares per a que el nen entengui la força del seu missatge.

Hi haurà també sons adients per a nens i nenes? No ho crec, és que el llibret és de color de rosa i té pedretes incrustades i és de princeses... Però aquest nen està fascinat pel so d'aquest llibret, i no para de pitjar el botó, mentre mira a sa mare i intenta esbrinar el sentit intrínsec de "nenes" associat a aquella cara de fàstic i menyspreu que posa ella quan li diu "No, que és de nenes..."

I no us he explicat quan algú ve dient: "Vull un llibre per a una nena molt nena". Aquesta categoria sempre m'ha sorprès: una nena molt nena. I quan una nena no és molt nena, què és? Doncs, vet aquí, que el que teniu no és una nena, sinó un "xicot". El tabú està en que els nens que volen llibres de princeses no tenen una "nomenclatura" que es pugui dir socialment davant ells, així com això de "xicot" ho poden deixar caure davant la nena en qüestió. Amb això no pretenc crear o animar a que es diguin bestieses d'aquest tipus també als nens, sinó visibilitzar que en el tema dels nens encara hi han més tabús per trencar, ja que la por a que no siguin "nens molt nens" (deixeu-me fer servir aquesta manera de parlar amb ironia) no es pot ni tan sols anomenar.

La coeducació es fa molt necessària en aquests temps que corren i amb les coses que es veuen i que es senten o que es llegeixen. Per això no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que si entreu a una llibreria també podeu trobar llibres que fomenten la coeducació i que lluiten per trencar aquests tòpics i d'altres. Voldria incloure, com a bona llibretera i per a servei de futurs mestres d'infantil i primària, pedagogs, educadors socials, psicòlegs, i pares i mares i tiets i amics... una petita bibliografia personal infantil de coeducació. Si algú en fa ús, agrairia ens deixèssiu comentaris.
També podeu trobar bibliografies del tema, tant per a educadors com per als nens a través de la pàgina de l'xtec: Guia de contes no sexistes
tot i que hi han títols molt antics que ja no es poden trobar a les llibreries, sempre podem consultar al catàleg de la xarxa de Biblioteques Púbiques de Catalunya.

Us recomano una visita per aquest bloc que es dedica a la coeducació: Espai de coeducació.

Amics que regaleu llibres, llibreters que els recomaneu, educadors que aconselleu o que poseu a l'abast dels vostres nens i dels seus pares (la intervenció més efectiva sempre des de l'arrel), il·lustradors, escriptors, editors... penseu en el que estem creant.

Salut i educació!

P.D.-Naturalment que el Pere no es diu Pere en realitat com podeu haver suposat.

4 comentaris:

  1. Els contes infantils deixen molts missatges en els quals els nois i les noies perpetuen el seu rol socialment tant ben establert: nenes boniques, rosses, dolces i sensibles... nens valents que van en busca de la princesa i la salven... Però, i si traspassem aquests personatges a la vida real? què passarà quan siguin grans?
    Deixo la lletra d'una cançó d'ismael serrano que és una adaptació-continuació del conte de la caputxeta vermella.
    Espero que us agradi!
    i felicitats pel blog! és molt bona idea!

    "Caperucita sólo tiene dieciséis
    primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
    Caperucita eres joven y tienes que aprender
    a ocuparte de la casa, que serás una mujer.

    Para que seas buena esposa
    y no envejezcas sola,
    en la cama y la cocina has de saber
    alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
    que te atrapa tu destino,
    que has de ser madre y esposa".
    Y la pobre Caperucita llora.

    "Quiero volar, lejos de aquí escapar.
    Dime, mi bien, quién me llorará
    si me dan alas y echo a volar.
    Quiero dormir, no quiero despertar,
    quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
    quizás alguien me espere en la oscuridad".

    Una fría tarde Caperucita iba
    a casa de su abuela a llevarle comida,
    cuando se encontró con un lobo feroz.
    "Dime dónde vas niña, que te acompaño yo".

    La muchacha se supo perdida.
    Gritaba Caperucita
    mientras la devoraba el lobo.
    Bajo la falda del vestido
    estallaron los dormidos
    sueños que en la noche
    la mantenían viva. Pobre Caperucita.

    "Quiero volar, lejos de aquí escapar.
    Dime, mi bien, quién me llorará
    si me dan alas y echo a volar.
    Quiero dormir, no quiero despertar,
    quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
    quizás alguien me espere en la oscuridad".

    Una gris mañana Caperucita se casó,
    vestida de blanco, bella como una flor.
    Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
    y su padre orgulloso lloraba de emoción.

    Ahora cada noche el lobo la devora,
    clava sus dientes, y llora
    Caperucita mientras espera a que un aullido
    le diga que el dormido animal despertó.
    Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.

    La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
    mientras mece una cuna. En ella está una niña,
    quizás futura oveja para un lobo feroz,
    a no ser que afortunada la rescate tu amor.

    Caperucita la arrulla contra el pecho
    y un murmullo lento y lleno
    de esperanza y vida,
    canta Caperucita.

    "Quiero volar, lejos de aquí escapar.
    Dime, mi bien, quién me llorará
    si me dan alas y echo a volar.
    Quiero dormir, no quiero despertar,
    quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
    quizás alguien me espere en la oscuridad.

    Quiero volar".

    ResponElimina
  2. Quin blog més xulo! Felicitats!
    Pacho

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Núria!! Quina aportació el teu comentari!! Ens fa molta il·lusió que hagis dedicat part del teu temps en compartir amb nosaltres aquesta lletra. Respecte al paper que tenen en els nens i nenes els contes clàssics hi ha un llibre que ho analitza des de la perspectiva de la psicoanàlisi:
    "Psicoanálisis de los cuentos de hadas."
    Bruno Bettelheim. Ed. Ares y Mares
    No em puc aventurar a dir res mes del llibre, ja que és una de tantes lectures postergades a l'estiu!! Però un conte que m'agradava molt de petita era el de la venedora de mistos, que és molt trist, molt trist... però a mi m'ajudava ja que em sentia identificada amb la protagonista. D'alguna manera el conte m'ajudava a expressar o canalitzar emocions de soledat i abandó. Un psicòleg potser ens donaria una millor explicació, però a través dels contes clàssics es poden treballar moltes coses amb els infants... Sempre que no perpetuïn certs rols o ordres com expressa la cançó que ens envies!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Ens agrada que t'agradi, Pacho!
    Esperem que tornis de visita!

    ResponElimina