EducaSocialTeca vol ser un recull del nostre camí i evolució, un lloc per plasmar els nostres interessos i motivacions, des d'on generar debats i compartir recursos, una "despensa" amb recursos i una petita biblioteca, un lloc d'intercanvi i participació, una bitàcora del nostre creixement i procés de formació.

TRADUCTOR

divendres, 28 de maig de 2010

...pero la hojita verde es un flagelo.

Avui us mostrem els resultats d'un treball de camp que ha fet l'Indal, un amic extraterrestre amb vocació antropològica que ens creu una espècie interessant d'estudiar.



Un altre exemple de la creativitat al servei del món de lo social.
Aquest curt animat és creació de Diego Rolle, animador argentí vinculat a la Cooperativa de trabajo Animadores de Rosario, ltda. El guió és de Silvia Inchaurraga.

Des d'aquí felicitem a aquella bona iniciativa que van tenir ara fa uns anys uns quants animadors de Rosario per engegar el projecte de crear una Escola d'Animació (Escuela para animadores) quan no hi havia res similar a la ciutat, malgrat els pocs medis amb què contaven (dos ordinadors per trenta alumnes). D'una bona cantera surten bons creadors. I recordo que hi havia molts amb inquietuds socials... (Vaig tenir la sort d'assistir al primer any que es va engegar el projecte)

Saludos transoceánicos!!!!

dijous, 27 de maig de 2010

Convidats "Al Carrer"


Des de la Fundació Casal l'Amic ens han convidat al programa de ràdio "Al Carrer" de Tarragona Ràdio, del que són col·laboradors habituals. La veritat que ens farà molta il·lusió poder estar compartint una estoneta amb tots vosaltres i poder explicar altres coses que a les entrades no surten reflexades, com les expectatives de cadascuna de nosaltres, els propòsits, com està resultant l'experiència...


Convidats esteu!!
Aquest dilluns a les 12.30h "Al Carrer"
Tarragona Ràdio, 96.7 FM

dilluns, 24 de maig de 2010

La creativitat en la tasca d'educar: un bon exemple

Aquest vídeo desenfadat i desinhibit segurament arribarà molt més en una sessió d'educació sexual amb xavals i xavales de la ESO que no pas una xerrada. Amb això no vull dir que la xerrada sigui imprescindible, en absolut. Crec que donar la informació és absolutament necessari, així com també afavorir el diàleg i l'expressió de possibles dubtes, o detecció de mites o idees errònies envers la sexualitat. Però quan la creativitat està al servei de l'educació la tasca es facilita enormement. Recomanem aquest vídeo per difondre, per trencar el gel en una xerrada informativa, per a compartir pel facebook...

dissabte, 22 de maig de 2010

Resiliència o la fortalessa de voler viure malgrat....

La resiliència és la capacitat que tenen les persones per sobreposar-se a l'adversitat en les seves vides. Davant un fet traumàtic unes persones poden continuar vivint i ser resilents i d'altres, en canvi, queden traumatitzades. Per què es dona això? Com es desenvolupa aquesta capacitat? Es pot "educar" en la resiliència?
Totes les persones poden ser més o menys resilents. La resiliència es crea en les relacions socials. Una sola relació social de qualitat pot crear el vincle necessari per a que una persona sigui resilent. Però també intervenen altres factors personals com són la capacitat de joc, la capacitat d'encarar les adversitats amb positivisme o amb un sentiment d'esperança (fe, força, creure... cadascú trobarà la seva pròpia paraula), i l'autoconcepte que un tingui de sí mateix (sentir-se capaç d'afrontar les situacions, creure en que aquestes passaran o canviaran...)

Per endinsar-nos en el tema recomanem dos lectures introductòries i de lectura fàcil.

Barudy, J. y Marquebreucq, A.P. (2005) Hijas e hijos de madres resilientes.Traumas infantiles en situaciones extremas: violencia de género, guerra, genocidio, persecución y exilio. Madrid.Gedisa,2006

Cyrulnik, B.(2001) Los patitos feos. La resiliencia: Una infancia infeliz no determina la vida. Madrid.Gedisa,2002

Com a educador@s, i en molts casos com a figura amb la que les persones poden establir una relació afectiva de qualitat, la resiliència és un concepte psicològic important en la nostra tasca. Nens i nenes en centres d'acollida, persones en situació de violència (violència de gènere, de guerra, econòmica...), inmigrants, drogodependents... realitats properes... o realitats més "llunyanes" si voleu, com els nens del carrer (niños de la calle, meninos da rua...), l'holocauste, un desastre "natural"...

divendres, 21 de maig de 2010

ARSU FESTA

Potser a molts de vosaltres us sona ARSU FESTA. Si és així és que potser els haureu trobat en alguna festa o esdeveniment apropant-vos la informació necessària per a un consum de substàncies o relació sexual responsable. ARSU (Associació Reus Som Útils) són "un grup d’ajuda mútua entre persones usuàries de drogues, afectades per la manca de suport social i altres conseqüències negatives derivades de les polítiques de drogues, formada actualment per persones que consumeixen o han consumit drogues i d’altres sensibilitzades amb el fenomen".
Entre d'altres iniciatives està ARSU FESTA, que té per objectiu ajudar a les persones a gestionar els riscos associats als plaers derivats de l’ús de substàncies i també de les relacions sexuals. També volen desenvolupar i potenciar coneixements saludables i actituds crítiques davant les conductes de risc.
Entenen la sexualitat com "una dimensió que estructura la vida del ésser humà i que inclou aspectes com l’afecte, el plaer, el respecte, la tolerància i la reciprocitat; i volen fomentar una manera de viure la sexualitat segura, responsable, sana i plaent, donant una informació objectiva i contrarestada tot divulgant missatges sobre la sexualitat amb una visió no homocentrista".


Així doncs ARSU FESTA es desplaça a tots aquells esdeveniments com festivals, festes, etc. on es pugui donar una concentració de consumidors potencials per afavorir l'ús responsable (és a dir, conscient) de les substàncies. No són prohibicionistes i tampoc fan apologia. Aquestes iniciatives i col·lectius que treballen partint de la realitat i amb un contacte amb la realitat (els mateixos consumidors o ex-consumidors) sovint són desvaloritzats des de òptiques i interessos múltiples. Des d'aquest bloc volem donar el nostre suport amb la difusió de la seva labor.

I aprofitem per fer difusió d'un vídeo informatiu d'una de les substàncies que més es consumeixen avui en dia en totes les esferes socials: la cocaïna




Direcció i Realització: Christophe Sion i Alba Sotorra
Coordinació: ARSU i ARSU FESTA
Idea original: Tre Borràs, Antoni Llort i Christophe Sion
I amb la col·laboració de moltes altres persones...

dimarts, 18 de maig de 2010

La cacera del tresor: una activitat didàctica a través d'internet



Quan parlem de "cacera de tresors", parlem d'un tipus d'estructura d'activitat didàctica que es realitza per Internet. Es plantegen diferents preguntes al voltant d'un tema i es faciliten algunes pàgines web on buscar les respostes. Aquest tipus d'activitat fa que els nens dels centres estiguin molt més motivats a l'hora de realitzar la tasca en concret, ja que l'ús d'Internet els hi resulta en sí motivador. És un tipus d'activitat mitjançant el qual es poden ampliar coneixements del tema proposat i al mateix temps es treballen competències de recerca i selecció d'informació. Es treballa la competència "aprendre a aprendre", fent recerca i selecció d'informació.

La cacera de tresors, es basa en unes quantes preguntes, relacionades amb algun tema en concret, que els alumnes han d'anar contestant. Moltes vegades per trobar les respostes correctes, han de buscar informació, i és per això que a les mateixes activitats o preguntes, trobem unes pàgines web, per tal que els alumnes trobin informació i es vagin guiant, i d'aquesta manera, poder realitzar sense problemes les activitats que han sigut manades. Una bona cacera de tresors, al final de totes les preguntes, inclou una "super pregunta", on els alumnes han de ficar a prova els coneixements adquirits i d'aquesta manera, demostrar si han aprés alguna cosa o no. Es tracta de potenciar la capacitat reflexiva, defugint del "copiar i enganxar".



Les caceres de tresor, es poden trobar per Internet o fins i tot, es poden crear. L'ideal seria que els docents creessin les seves pròpies caceres del tresor, ja que saben del punt de partida dels seus alumnes així com el nivell i els objectius que volen treballar
. També resulta recomanable comprovar els links que s'ofereixen poc abans de portar a terme l'activitat, ja que la informació a Internet és fluctuant i moltes pàgines deixen d'estar disponibles.

Per a més informació podeu visitar aquesta pàgina on trobareu un power point explicatiu i diferents links a caceres del tresor de diferents autors i nivells educatius.

Per intentar fer una cacera de tresors, adjuntem una pàgina web on podreu practicar tot el que vulgueu i més: Generador de caceres del tresor

Aquest recurs és molt útil per als docents, ja que es plantegen diferents activitats didàctiques.
Com podem els educadors socials aprofitar aquest recurs? És un recurs d'utilitat per a l'educador social? Podem aplicar-lo a la nostra tasca educativa?
Us convidem a tots i totes a participar del debat i del desafiament.

Mites i llengedes sobre la violència de gènere

Un dia més, ens despertem amb una notícia d'última hora que ens horroritza: una altra dona ha mort a les mans de la seva parella ( o en aquest cas exparella). Però el que sempre crida l'atenció quan donen una notícia d'aquest estil a la televisió, és que els veïns i l'entorn d'aquesta parella mai sabia res. Sempre diuen "Si era un bon home" o "Mai els havíem sentit discutir".

El que fem com a societat davant d'aquests fets, és buscar justificacions per al comportament d'aquests homes, com per exemple anomalies psicològiques (trastorns, addiccions...), característiques de la víctima (ho busca, l'ha provocat, no ha fet res per evitar-ho), i el que fem més sovint: afirmar que són parelles "malavingudes", immigrants i de baix nivell socioeconòmic i cultural. En diefinitiva, "diferents" a nosaltres, que som "normals".

S'han estès campanyes publicitàries i fins i tot un telefon, el 016 per atenció a al dona maltractada.
Però, qui es posa en la situació d'aquestes dones? Per què ningú tracta d'entendre perquè els resulta tant difícil separar-se de les seves parelles?

La criminòloga Lenore Walker va descriure quin era el cicle de la violència de gènere, i el podríem resumir de la següent manera:
- FASE 1: ACUMULACIÓ DE TENSIÓ. La víctima és conscient que la seva parella va tornant-se més susceptible, responent amb agressivitat i trobant sempre motius de conflicte per cada situació.
-FASE 2: EXPLOSIÓ. Es produeix la primera agressió, ja sigui física, verbal o psicològica.
-FASE 3: "LLUNA DE MEL" L'agressor demana perdó a la víctima, i tracta de convéncer-la que no tornarà a passar, dedicant-li tot tipus d'atencions i fent-li regals. Aquesta fase es va reduïnt amb el temps, a mesura que la parella va estant més convençuda, fins que es produeix el retrobament i el posterior canvi, produïnt-se el cicle de violència.

A més, la mateixa Lenore ens ha explicat l'anomenat "Síndorme d'alienació de la dona maltractada", que consisteix en una adaptació a la situació adversa, minimitzant el sentiment de dolor i incrementant l'habilitat de la persona a afrontar situacions doloroses. Aquestes dones canvien la percepció que tenen sobre elles mateixes i sobre el món, arribat a pensar que realment es mereixen els maltractaments.

El que cal fer com a educadors, és promoure les relacions afectives sanes, ensenyat als infants a respectar en tot moment a l'altre, però també a que sàpiguen respectar-se a ells mateixos.
Una possible explicació de l'increment de noies adolescents maltractades per les seves parelles és que no han estat educades en la coeducació, permetent que els nois se sentin forts davant la passivitat de les adolescents.

Per acabar, concloure aquesta entrada amb la frase de la nova campanya contra la violència de gènere, on ens responsabilitza a la societat de posar fre a la violència:
"Treu tarjeta vermella al maltractador"

divendres, 14 de maig de 2010

Ilha das Flores

Ilha das Flores existe. Y no sólo existe Ilha das Flores.

Hoy quería compartir con vosotros uno de mis cortos documentales favoritos y es éste, realizado por Jorge Furtado, Brazil, 1989. No os dejéis engañar por el año, ya que sigue siendo de actualidad.
Me fascina el estilo narrativo de este documental. Con su estilo directo y sencillo, como de documental didáctico, y con algo de humor, nos va mostrando los factores, y elementos que intervienen, la procedencia y las implicaciones de la economía global y la globalización. Todo esto contado a través de la historia de un tomate.

Un extracto de una de las críticas que he leído que más me ha gustado:
“El único documental entre los 13 cortos seleccionados (se refiere al Festival de Gramado) se ríe de su propio género. Desarma con originalidad y vigor creativo el discurso paternalista que fundamenta la mayoría de los documentarios brasileños (…), con una narrativa ingeniosa que sigue en un creciente de dejarnos sin aliento. (…) ISLA DE LAS FLORES es el resultado de una alquimia muy especial, donde todo sale bien. Es un corto bien humorado, sin que con eso transforme la desgracia (…) en materia de risas. Jorge Furtado inventa así el documental de crueldad.”
(Maria do Rosário Caetano, Correio Braziliense, Brasília, 17/06/1989)



Ficha técnica:
ILHA DAS FLORES 35 mm, 12 min, cor, 1989.
Dirección: Jorge Furtado
Producción Ejecutiva: Monica Schmiedt, Giba Assis Brasil e Nora Goulart
Guión: Jorge Furtado
Dirección de Fotografia: Roberto Henkin e Sérgio Amon
Dirección de Arte: Fiapo Barth
Música: Geraldo Flach
Dirección de Producción: Nora Goulart
Montaje: Giba Assis Brasil
Asistente de Dirección: Ana Luiza Azevedo

Reflexiones de una mañana dispersa sobre educación social, teoría e interculturalidad...

"La marginación sociocultural en el sistema educativo: una introducción.
El Ceip Mediterrani, en el barrio de Camp Clar en Tarragona, es un CAEP (centro de atención educativa preferente) en el que la totalidad de los alumnos son de etnia gitana o de origen magrebí. ¿Por qué existe un centro con las características del Ceip Mediterrani? Querría hacer una reflexión entorno a nuestro sistema educativo. ¿Hay una integración educativa o una educación inclusiva? ¿Es un modelo asimilativo o intercultural? ¿O es un modelo que con un discurso inclusivo e intercultural adopta prácticas asimilacionistas? ¿Se pretende una integración educativa sin una integración social? ¿A qué achacamos el fracaso escolar? ¿Cuál es la función educativa o a qué llamamos éxito educativo? ¿Es el alumno el que fracasa o es el sistema educativo que no da una respuesta adecuada a las necesidades de los alumnos?"
Así arrancaba a principios de curso un trabajo que se me quedó en el tintero y del que hoy rescato este párrafo para introducir el tema de la interculturalidad.

Sin duda lo que más nos atrae de esta profesión és la práctica educativa, el día a día con las muchachas y los muchachos, o el colectivo o las personas con quien estemos trabajando. Pero para abordar o entender ciertas situaciones la teoría se nos hace necesaria. Cuántos educadores y educadoras se quejan de que los libros de educación social los escribe gente que no tiene "calle" o rodaje, o que los escriben pedagogos y pedagogas. Hoy por hoy, desde este modesto primero (y encima de grado, como si fuera un lastre) creo que los pedagogos y los educadores sociales tienen mucho en común. Y que la teoría, sea de sociólogas, psicólogos, pedagogos, antropólogas... nos facilitará la comprensión de las situaciones con las que nos enfrentemos. También pienso que quizás por la vertiente práctica de la profesión pocos sean los que se dedican a la investigación, o por la reciente aparición de la profesión como tal (sin entrar en el polémico debate del intrusismo laboral o "aquello que les arrebatamos a los trabajadores sociales").

Cuando me planteaba emprender aquel trabajo de campo se me hacía necesario aclarar toda una serie de conceptos con los que no estaba familiarizada. Conceptualizar y poner las cosas en su sitio. La teoría nos da un punto de partida y muchas pistas de las cosas que aún hace falta hacer... ¿Asimilación? ¿Multiculturalidad? ¿Interculturalidad? No pretendo dar aquí una definición de todos estos conceptos, ya que hay una amplia bibliografía disponible del tema, y también se ha escrito mucho de cómo se han traducido en la práctica ciertas ideas, y de su implicación real. Pero sí quería hacer un breve apunte extraído del Diccionario de relaciones interculturales. Diversidad y globalización. Editorial Complutense.

"La interculturalidad se plantea como una ética de la convivencia entre personas de distintas culturas y pretende, entre otras cosas, desmontar el etnocentrismo y las fronteras identitarias"

Y aquí os dejo un cortometraje muy interesante que habla del etnocentrismo, la globalización, la visión occidental... y otras cosas. Espero que os guste.

Binta y la gran idea


En internet podéis encontrar la versión castellana, pero por partes, es por eso que he puesto esta original en francés y subtitulada en inglés (que por otra parte si tenéis un nivel medio es bastante comprensible)

dimarts, 11 de maig de 2010

Indigencia: la voz de los sin voz

Normalmente, al encontrar un blog interesante, lo añadiría simplemente a la lista de blogs que seguimos, pero hoy quiero hacer una excepción, porque me parece un blog digno de reseña. Es el blog de los indigentes de Madrid, un blog en el que suya es la voz, y en el que van desgajando comentarios y artículos de prensa realmente interesantes. No dejéis de visitarlo:
Indigencia

Y de blog en blog y tiro porque me toca, que me encuentro con el blog de Miquel Fuster!
Miquel Fuster es un dibujante de cómics que ha vivido 15 años en la calle y que recientemente ha publicado un cómic que desde que cayó en mis manos en la librería me ha llamado poderosamente. Y no solamente por las historias de la calle, por darle voz a esas otras personas que transitaron sus años, sinó por la valentía de explicar la soledad y el miedo, y por la fuerza gráfica de sus dibujos, que trasmite no sólo la angustia, sinó muchas cosas más....
En estos momentos está intentando vivir de su arte, y desde aquí le apoyamos y recomendamos no sólo su blog personal, sinó también su cómic, testimonio gráfico biográfico de gran valor.


Miquel Fuster
15 años en la calle
Ed. Glénat

No puedo acabar esta entrada sin recordar a una persona que se hizo un hueco en unos cuantos corazones de Tarragona, ciudad en la que finalmente falleció hace cuatro años ya, y donde dejó unos cuantos amigos: el Félix

El Félix y su banco en sombra, su taller y su casa.
Va por vosotros!

dilluns, 10 de maig de 2010

Uns porros?...




Cànem, haixi, porro, petardo o peta.







Aquests són alguns dels noms amb els quals s'anomenen els derivats de la planta del cànnabis i els cigarrets que se'n fan. Aquesta droga continua sent la substància il·legal més consumida entre els joves, tot i que la majoria no ho facin. Els porros rulen, però això no implica haver-ne de fumar. Hi han molts motius per no fer-ho:

Què és el cànnabis?

El cànnabis és com tot: hi ha qualitats i quantitats. El seu principal compost actiu, és una substància anomenada tetrahidrocannabinol (THC). La marihuana conté una barreja de cànnabis amb fulles, tiges i flors seques. El haixix és una resina que s'obté de la planta.

Qui pensi que està fumant un producte vegetal, i per tant, procedent de la natura, no hauria d'oblidar que el poden barrejar amb quitrà, pneumàtic o oli de motor fet servir.

Què passa quan et fumes un porro?

Són substàncies que provoquen un fals sentiment d'eufòria transitòria. Més tard fan venir gana i set, i poden fer ensopir i provocar son i manca de concentració. Per això, després de fumar-ne, és perillós conduir o fer qualsevol activitat que requereixi atenció.
La marihuana, pot sorprendre, sovint de mal rotllo.

En cas de mal rotllo...

Els atacs de pànic són freqüents en cas d'intoxicació per cànnabis. Si ets amb algú a qui li'n ve un, tranquil·litza'l, recorda-li que els símptomes desapareixen al cap d'una estona...i aconsella-li que no repeteixi l'experiència. El cànnabis pot provocar baixades de tensió, vòmits o fer-te sentir marejat.
Cal fer estirar a la persona que pateixi aquests símptomes amb les cames aixecades i la cara cap a un costat per si vomita. Quan la experiència va finalitzant, va molt bé donar-li una mica de sucre o algun producte que en contengui.

Té propietats terapèutiques?

Són moltes les conseqüències negatives de consumir-ne, però alguns principis actius del cànnabis són útils per algunes coses i fins i tot tenen un ús mèdic. Molts estudis científics han demostrat que presenta utilitats terapèutiques. En alguns hospitals catalans dispensen els principis actius de la marihuana en càpsules a pacients amb càncer, esclerosi múltiple, sida i dolor neurològic que responen a les teràpies convencionals.

Per saber-ne més...

Si voleu saber moltes més coses sobre el cànnabis, Internet es ple de pàgines on podeu trobar informació, encara que sempre heu de mirar que la pàgina sigui de fiar, com per exemple la que us recomanem: http://www.jove.cat/ on pots resoldre tot tipus de dubtes sobre les drogues. També recomanem especialment: www.energycontrol.org, on parlen sense embuts de moltes drogues que podem trobar.

Parlem de coeducació...

L'altre dia ve una mare a la llibreria on treballo i em demana un llibre per regalar a un nen que fa sis anys. Interrogant-la una mica per saber quin tipus de llibre està buscant (per a que llegeixi ell sol ja, un àlbum il·lustrat, un recull de contes...) em decanto per oferir-li un llibre de coneixements d'una col·lecció de recent aparició que la client troba adequat. De fet li agrada molt la col·lecció i triga una mica en decidir quin títol emportar-se. A continuació em demana un llibre per fer un regal però per a una nena de sis anys. Mmm... Primer em quedo pensant... on pot estar la diferència per demanar-ho com alguna cosa diferent. Sospitant on pot trobar la diferència, decideixo suggerir-li que ja que li ha agradat tant aquesta col·lecció, que trïi un dels altres títols que havia estat mirant, ja que és per la mateixa edat. Però la senyora tota decidida ho té tant clar que no, que és per una nena, no per un nen... I jo que agossarada, que de vegades crec que fer de llibretera no és només oferir una mercaderia, sinó també una oportunitat com tantes d'altres de contribuïr a la nostra educació col·lectiva... que insisteixo "per això mateix, perquè per ser nena no li pot regalar un llibre de coneixements?" No la vaig convèncer, no... però penso que ja va estar bé dir-li, fer-li saber que la seva idea no està tant socialment acceptada o estesa com la seva tranquilitat ho presuposava. O estic errada? Anem a fer una ullada a les coses que oferim als nostres infants...


Malauradament no m'ha costat gaire trobar aquest exemple, perquè hi han molts. No ho trobeu molt descarat?
Certament alguna cosa està canviant, i ara ho tenim més fàcil per veure com una nena surt de la llibreria amb un conte de pirates sota el braç que no pas un nen amb un conte de princeses o que tingui alguna cosa de color de rosa a la portada (mmm... això sí que és sospitós... quins prejudicis i contra què s'amaguen darrere aquesta prohibició? Si es que tenim molta feina per fer...)

Hi ha un nen de dos anys que sempre que ve agafa de la prestatgeria el mateix llibre: un llibre petitet de cartró, amb un botó que quan el pitges fa un soroll com de "màgia", i al sentir-lo podeu imaginar les estrelles brillants que surten i sentir com aquell moment de Disney de Fantasía... La seva mare sempre li diu:

-No, Pere, no, que això és de nenes.- I li fa cares per a que el nen entengui la força del seu missatge.

Hi haurà també sons adients per a nens i nenes? No ho crec, és que el llibret és de color de rosa i té pedretes incrustades i és de princeses... Però aquest nen està fascinat pel so d'aquest llibret, i no para de pitjar el botó, mentre mira a sa mare i intenta esbrinar el sentit intrínsec de "nenes" associat a aquella cara de fàstic i menyspreu que posa ella quan li diu "No, que és de nenes..."

I no us he explicat quan algú ve dient: "Vull un llibre per a una nena molt nena". Aquesta categoria sempre m'ha sorprès: una nena molt nena. I quan una nena no és molt nena, què és? Doncs, vet aquí, que el que teniu no és una nena, sinó un "xicot". El tabú està en que els nens que volen llibres de princeses no tenen una "nomenclatura" que es pugui dir socialment davant ells, així com això de "xicot" ho poden deixar caure davant la nena en qüestió. Amb això no pretenc crear o animar a que es diguin bestieses d'aquest tipus també als nens, sinó visibilitzar que en el tema dels nens encara hi han més tabús per trencar, ja que la por a que no siguin "nens molt nens" (deixeu-me fer servir aquesta manera de parlar amb ironia) no es pot ni tan sols anomenar.

La coeducació es fa molt necessària en aquests temps que corren i amb les coses que es veuen i que es senten o que es llegeixen. Per això no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que si entreu a una llibreria també podeu trobar llibres que fomenten la coeducació i que lluiten per trencar aquests tòpics i d'altres. Voldria incloure, com a bona llibretera i per a servei de futurs mestres d'infantil i primària, pedagogs, educadors socials, psicòlegs, i pares i mares i tiets i amics... una petita bibliografia personal infantil de coeducació. Si algú en fa ús, agrairia ens deixèssiu comentaris.
També podeu trobar bibliografies del tema, tant per a educadors com per als nens a través de la pàgina de l'xtec: Guia de contes no sexistes
tot i que hi han títols molt antics que ja no es poden trobar a les llibreries, sempre podem consultar al catàleg de la xarxa de Biblioteques Púbiques de Catalunya.

Us recomano una visita per aquest bloc que es dedica a la coeducació: Espai de coeducació.

Amics que regaleu llibres, llibreters que els recomaneu, educadors que aconselleu o que poseu a l'abast dels vostres nens i dels seus pares (la intervenció més efectiva sempre des de l'arrel), il·lustradors, escriptors, editors... penseu en el que estem creant.

Salut i educació!

P.D.-Naturalment que el Pere no es diu Pere en realitat com podeu haver suposat.

dimarts, 4 de maig de 2010

Què és un WebQuest?

Ben segur que no estem acostumats a sentir aquest nom en les nostres escoles, però cada cop més són més els educadors que utilitzen aquest recurs per a motivar als seus alumnes a que participin d'internet i en facin un bon ús.

Si hagúessim d'explicar què és un WebQuest a algú que no n'ha sentit mai a parlar, podríem utilitzar les paraules del següent vídeo de la gran Mafalda.






Podríem dir que un WebQuest és una activitat didàctica, en la que la informació prové total o parcialment d'internet i els alumnes han d'interactuar amb aquesta informació.
Aquesta activitat didàctica proposa una tasca als alumnes, que resulta factible i atractiva per ells, i també un procés durant el qual els alumnes hauran de buscar informació, analitzar-la, sintetizar-la, comprendre-la, en definitiva, realitzar una tasca més enllà de contestar preguntes concretes o copiar i enganxar el que trobin en qualsevol buscador d'internet.

Una WebQuest segueix una estructura molt definida: en primer lloc, una introducció a la tasca que els alumnes han de realitzar, on els alumnes troben els objectius que han d'assolir i el que s'espera d'ells en la realització de la WebQuest. Aquesta introducció servirà per atraure als alumnes i despertar el seu interès.
En segon lloc, trobem la tasca en si mateixa, on es realitza una descripció clara i concisa sobre el resultat final de les activitats d'aprenentatge.
Després trobem el procés, que consisteix en la descripció dels passos que hauran de seguir els alumnes per a desenvolupar la tasca. Aquí s'inclouen els recursos online i offline que s’utlitzaran en cada pas.
A continuació, l’alumne trobarà l’apartat corresponent a l’avaluació, on s’especificarà de manera concreta i clara com serà avaluat. Si és possible, sempre s’inclourà la rúbrica d’avaluació en el cas que s’utilitzi aquest mètode.
I finalment a l’apartat de conclusions s’inclouran frases que resumeixin el que els alumnes han après, o reflexions que motivin als alumnes a seguir investigant.
De manera adicional, cal fer referències als materials, documents, imatges, i tots aquells recursos que s’han utilitzat per a la construcció de la WebQuest.

Com a futures educadores socials, ens sembla un recurs molt interessant per a treballar amb col·lectius extraescolars, però també per ajudar als mestres a educar per la pau als nostres nens i nenes.

Cercant a la plana web www.webquest.es hem trobat dos WebQuest força interessants.

El primer es diu "La esperanza de la Paz". En aquest, es tracta que els alumnes treballin els valors antibèlics en motiu del Dia internacional per la Pau.

El segon es diu "Memoria en la Tercera Edad" i va destinat a gent gran. Es tracta d'una tasca per a que treballin la memòria mitjançant la realització de senzills exercicis i operacions mentals.

Animem a tots els treballadors socials a preparar WebQuest per a diferents col·lectius, perquè pot ser una bona manera d'acostar a la gent als recursos informàtics!