Necessitats afectives en la infància

En un curs de monitors en el temps del lleure vaig sentir una reflexió d'una educadora social (que impartia la classe als futurs monitors i monitores) que havia treballat durant molts anys en un centre d'acollida de la ciutat. Em va sorprendre per que vaig pensar que, tot i tenir suposadament la formació necessària per haver obtingut la titulació, el seu comentari deixava al descobert una mancança conceptual o teòrica que li donés una comprensió o un altra visió a l'assumpte. Aquesta educadora ens comentava, perplexa i sense poder entendre, la reacció d'un nen molt petit, que després de la seva arribada al centre (i ja menjat, dutxat, pentinat, i totes les cures pertinents...) en disposar-se a dormir, no deixava de cridar a la seva mare, plorant. Es tractava d'un cas en que el maltracte i la desatenció de la família eren molt greus, i això és el que no podia entendre l'educadora, com podia ser que, tot i venir d'un ambient com aquell i trobar-se amb ella que li havia donat totes les atencions, el nen trobés en falta a la seva mare i no pogués anar a dormir sense ella. Aquest comentari em va fer pensar en la incapacitat de l'educadora d'entendre la vinculació afectiva (el "apego") del nen amb els seus pares, tot i ser com havia sigut la situació. Per molt maltracte que hi hagi de petits, els nens perceben als seus curadors (en aquest cas els pares) com les figures que han de tenir cura d'ells, i són la seva font de protecció. Tot i resultar una figura amenaçadora, és al mateix temps la figura de la que s'espera la protecció. Aquesta vinculació s'inicia des dels primers mesos de vida, i era amb els seus pares amb qui el nen havia estat des del seu naixement.
Em sembla un tema interessant: com es produeix el vincle afectiu tot i estar en situació de maltracte. Aquest nen devia estar vivint una situació desconcertant i ambivalent al identificar la mateixa figura com protectora i agressora. No sabem si havia desenvolupat un estil afectiu ansiós-ambivalent, ni com l'ha marcat.
Em va saber greu reconèixer en aquesta educadora un to de recança o de decepció davant l'actitud del nen. Potser hauria esperat que el nen li estigués agraït. Això em fa pensar en els educadors que no estan realment centrats en les persones i personetes dels que es fan càrrec. Potser en les nostres relacions del dia a dia entenem que tota relació és d'anada i tornada. Crec que treballant d'educadors amb nens tan petits ens hem de centrar en les seves necessitats, siguin educatives, afectives, de comprensió... La satisfacció de la nostra feina l'hauríem de trobar en saber que estem fent per ells el que creiem que és millor (acceptem que podem equivocar-nos també). Voler esperar un reconeixement o una valoració, i més a unes edats i en unes situacions en que les personetes son tan dependents, i basar la satisfacció professional en això em sembla un error. Si ens arribem a trobar un feedback, només un somriure, o un petó, o millor, el benestar del nen o la nena... fenomenal!
Esperem que el temps, i la resiliència, acompanyin i ajudin al desenvolupament d'aquesta personeta. I esperem que es trobi amb educadors i educadores que l'ajudin des de el punt de vista afectiu, que és el més difícil de cobrir i en el que possiblement tenen més mancances.

Situació formativa: una reflexió

Com a estudiants de primer de Grau d'Educació Social percebem la nostra actual situació formativa com un horitzó en el que no acabem de visualitzar "l'Educació Social". No dubto que les assignatures bàsiques, comunes als graus de Pedagogia, Educació Primària i Educació Infantil ens aportin moltes coses i siguen necessàries, més en quant que la figura de l'educador social ja no es vincula exclusivament a l'educació no formal. Personalment, en aquest aspecte, estic llegint un llibre que m'havia recomanat un educador, des de la perspectiva d'educar en el lleure, en el que trobo moltes referències a l'educació formal i a corrents i autors que aquest estiu passat desconeixia, i puc tenir una visió més completa de la significació d'allò que proposa l'autor dins el moment educatiu en que es va escriure:
Centrar-se en les persones. Un model transformador d'intervenció socioeducativa. Bartomeu Barceló i Rosselló. Edicions Pleniluni. Barcelona, 2000.
Però per un altra banda ens trobem constantment en unes classes en que tot el vocabulari educatiu i totes les situacions educatives plantejades es redueixen a "el professor-l'alumne-l'aula".
Ens sorgeix la necessitat -potser és l'ànsia d'estudiar Educació Social que no podem esperar a cursos posteriors per descobrir com es planteja el grau- d'emprendre un camí paral·lel de formació, en col·laboració amb altres companys, obert... on poguessim anar explorant i on ens puguem anar equivocant per tal d'aprendre. És per això que iniciem aquest bloc, esperant que es nodreixi dels vostres comentaris i participació, i esperem també, poder contribuir a "l'alimentació" d'altres. El nostre objectiu no està molt allunyat del nou model d'ensenyament que es plateja al marc comú europeu en que es promou l'autoformació de l'alumne. Potser la característica que aportem és que volem compartir aquest procés i aquest espai de creixement comptant amb la vostra participació.

"Menú carcelario"

Esteve Giralt, al diari "La Vanguardia", ens oferia aquest matí un article amb el títol que encapçala aquesta entrada, i on s'explica que els interns del Centre Penitenciari de Tarragona han rebut als cuiners d'un dels establiments hostelers més refinats de la ciutat de Tarragona, el restaurant AQ d'aquesta ciutat, que els han ofert una demostració culinària.

El que crida l'atenció de l'article no és només el fet que els interns rebin la visita d'aquests mestres cuiners, que fins i tot estan interessats en fer un curs de cuina pels interns en un futur, sinó que s'estableix una relació entre la disminució de la conflictivitat entre els inters d'aquest centre i la millora de la dieta.
Cal dir que el menú de Tarragona millora, en qualitat i quantitat la mitjana penitenciària, ja que no dependen d'un servei de catèring per a l'el·laboració de les dietes, que a més són variades i s'adapten a les circumstàncies de cada intern (vegetarians, musulmans, dietes especials per malaltia...).
Pot ser no tot el pes de la manca de conflictivitat al centre el tingui la gastronomia, però sí que pot ser un factor determinant, ja que en molts centres ha estat motiu de molts motins.

Cel·lebrem que hi hagi tantes iniciatives bones i tantes ganes d'acostar-se a un col·lectiu que, sovint, es troba en l'oblit de la societat.