EducaSocialTeca vol ser un recull del nostre camí i evolució, un lloc per plasmar els nostres interessos i motivacions, des d'on generar debats i compartir recursos, una "despensa" amb recursos i una petita biblioteca, un lloc d'intercanvi i participació, una bitàcora del nostre creixement i procés de formació.

TRADUCTOR

dijous, 29 d’abril de 2010

Necessitats afectives en la infància

En un curs de monitors en el temps del lleure vaig sentir una reflexió d'una educadora social (que impartia la classe als futurs monitors i monitores) que havia treballat durant molts anys en un centre d'acollida de la ciutat. Em va sorprendre per que vaig pensar que, tot i tenir suposadament la formació necessària per haver obtingut la titulació, el seu comentari deixava al descobert una mancança conceptual o teòrica que li donés una comprensió o un altra visió a l'assumpte. Aquesta educadora ens comentava, perplexa i sense poder entendre, la reacció d'un nen molt petit, que després de la seva arribada al centre (i ja menjat, dutxat, pentinat, i totes les cures pertinents...) en disposar-se a dormir, no deixava de cridar a la seva mare, plorant. Es tractava d'un cas en que el maltracte i la desatenció de la família eren molt greus, i això és el que no podia entendre l'educadora, com podia ser que, tot i venir d'un ambient com aquell i trobar-se amb ella que li havia donat totes les atencions, el nen trobés en falta a la seva mare i no pogués anar a dormir sense ella. Aquest comentari em va fer pensar en la incapacitat de l'educadora d'entendre la vinculació afectiva (el "apego") del nen amb els seus pares, tot i ser com havia sigut la situació. Per molt maltracte que hi hagi de petits, els nens perceben als seus curadors (en aquest cas els pares) com les figures que han de tenir cura d'ells, i són la seva font de protecció. Tot i resultar una figura amenaçadora, és al mateix temps la figura de la que s'espera la protecció. Aquesta vinculació s'inicia des dels primers mesos de vida, i era amb els seus pares amb qui el nen havia estat des del seu naixement.
Em sembla un tema interessant: com es produeix el vincle afectiu tot i estar en situació de maltracte. Aquest nen devia estar vivint una situació desconcertant i ambivalent al identificar la mateixa figura com protectora i agressora. No sabem si havia desenvolupat un estil afectiu ansiós-ambivalent, ni com l'ha marcat.
Em va saber greu reconèixer en aquesta educadora un to de recança o de decepció davant l'actitud del nen. Potser hauria esperat que el nen li estigués agraït. Això em fa pensar en els educadors que no estan realment centrats en les persones i personetes dels que es fan càrrec. Potser en les nostres relacions del dia a dia entenem que tota relació és d'anada i tornada. Crec que treballant d'educadors amb nens tan petits ens hem de centrar en les seves necessitats, siguin educatives, afectives, de comprensió... La satisfacció de la nostra feina l'hauríem de trobar en saber que estem fent per ells el que creiem que és millor (acceptem que podem equivocar-nos també). Voler esperar un reconeixement o una valoració, i més a unes edats i en unes situacions en que les personetes son tan dependents, i basar la satisfacció professional en això em sembla un error. Si ens arribem a trobar un feedback, només un somriure, o un petó, o millor, el benestar del nen o la nena... fenomenal!
Esperem que el temps, i la resiliència, acompanyin i ajudin al desenvolupament d'aquesta personeta. I esperem que es trobi amb educadors i educadores que l'ajudin des de el punt de vista afectiu, que és el més difícil de cobrir i en el que possiblement tenen més mancances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada