Mites i llengedes sobre la violència de gènere

Un dia més, ens despertem amb una notícia d'última hora que ens horroritza: una altra dona ha mort a les mans de la seva parella ( o en aquest cas exparella). Però el que sempre crida l'atenció quan donen una notícia d'aquest estil a la televisió, és que els veïns i l'entorn d'aquesta parella mai sabia res. Sempre diuen "Si era un bon home" o "Mai els havíem sentit discutir".

El que fem com a societat davant d'aquests fets, és buscar justificacions per al comportament d'aquests homes, com per exemple anomalies psicològiques (trastorns, addiccions...), característiques de la víctima (ho busca, l'ha provocat, no ha fet res per evitar-ho), i el que fem més sovint: afirmar que són parelles "malavingudes", immigrants i de baix nivell socioeconòmic i cultural. En diefinitiva, "diferents" a nosaltres, que som "normals".

S'han estès campanyes publicitàries i fins i tot un telefon, el 016 per atenció a al dona maltractada.
Però, qui es posa en la situació d'aquestes dones? Per què ningú tracta d'entendre perquè els resulta tant difícil separar-se de les seves parelles?

La criminòloga Lenore Walker va descriure quin era el cicle de la violència de gènere, i el podríem resumir de la següent manera:
- FASE 1: ACUMULACIÓ DE TENSIÓ. La víctima és conscient que la seva parella va tornant-se més susceptible, responent amb agressivitat i trobant sempre motius de conflicte per cada situació.
-FASE 2: EXPLOSIÓ. Es produeix la primera agressió, ja sigui física, verbal o psicològica.
-FASE 3: "LLUNA DE MEL" L'agressor demana perdó a la víctima, i tracta de convéncer-la que no tornarà a passar, dedicant-li tot tipus d'atencions i fent-li regals. Aquesta fase es va reduïnt amb el temps, a mesura que la parella va estant més convençuda, fins que es produeix el retrobament i el posterior canvi, produïnt-se el cicle de violència.

A més, la mateixa Lenore ens ha explicat l'anomenat "Síndorme d'alienació de la dona maltractada", que consisteix en una adaptació a la situació adversa, minimitzant el sentiment de dolor i incrementant l'habilitat de la persona a afrontar situacions doloroses. Aquestes dones canvien la percepció que tenen sobre elles mateixes i sobre el món, arribat a pensar que realment es mereixen els maltractaments.

El que cal fer com a educadors, és promoure les relacions afectives sanes, ensenyat als infants a respectar en tot moment a l'altre, però també a que sàpiguen respectar-se a ells mateixos.
Una possible explicació de l'increment de noies adolescents maltractades per les seves parelles és que no han estat educades en la coeducació, permetent que els nois se sentin forts davant la passivitat de les adolescents.

Per acabar, concloure aquesta entrada amb la frase de la nova campanya contra la violència de gènere, on ens responsabilitza a la societat de posar fre a la violència:
"Treu tarjeta vermella al maltractador"

Parlem de coeducació...

L'altre dia ve una mare a la llibreria on treballo i em demana un llibre per regalar a un nen que fa sis anys. Interrogant-la una mica per saber quin tipus de llibre està buscant (per a que llegeixi ell sol ja, un àlbum il·lustrat, un recull de contes...) em decanto per oferir-li un llibre de coneixements d'una col·lecció de recent aparició que la client troba adequat. De fet li agrada molt la col·lecció i triga una mica en decidir quin títol emportar-se. A continuació em demana un llibre per fer un regal però per a una nena de sis anys. Mmm... Primer em quedo pensant... on pot estar la diferència per demanar-ho com alguna cosa diferent. Sospitant on pot trobar la diferència, decideixo suggerir-li que ja que li ha agradat tant aquesta col·lecció, que trïi un dels altres títols que havia estat mirant, ja que és per la mateixa edat. Però la senyora tota decidida ho té tant clar que no, que és per una nena, no per un nen... I jo que agossarada, que de vegades crec que fer de llibretera no és només oferir una mercaderia, sinó també una oportunitat com tantes d'altres de contribuïr a la nostra educació col·lectiva... que insisteixo "per això mateix, perquè per ser nena no li pot regalar un llibre de coneixements?" No la vaig convèncer, no... però penso que ja va estar bé dir-li, fer-li saber que la seva idea no està tant socialment acceptada o estesa com la seva tranquilitat ho presuposava. O estic errada? Anem a fer una ullada a les coses que oferim als nostres infants...

Malauradament no m'ha costat gaire trobar aquest exemple, perquè hi han molts. No ho trobeu molt descarat?
Certament alguna cosa està canviant, i ara ho tenim més fàcil per veure com una nena surt de la llibreria amb un conte de pirates sota el braç que no pas un nen amb un conte de princeses o que tingui alguna cosa de color de rosa a la portada (mmm... això sí que és sospitós... quins prejudicis i contra què s'amaguen darrere aquesta prohibició? Si es que tenim molta feina per fer...)

Hi ha un nen de dos anys que sempre que ve agafa de la prestatgeria el mateix llibre: un llibre petitet de cartró, amb un botó que quan el pitges fa un soroll com de "màgia", i al sentir-lo podeu imaginar les estrelles brillants que surten i sentir com aquell moment de Disney de Fantasía... La seva mare sempre li diu:

-No, Pere, no, que això és de nenes.- I li fa cares per a que el nen entengui la força del seu missatge.

Hi haurà també sons adients per a nens i nenes? No ho crec, és que el llibret és de color de rosa i té pedretes incrustades i és de princeses... Però aquest nen està fascinat pel so d'aquest llibret, i no para de pitjar el botó, mentre mira a sa mare i intenta esbrinar el sentit intrínsec de "nenes" associat a aquella cara de fàstic i menyspreu que posa ella quan li diu "No, que és de nenes..."

I no us he explicat quan algú ve dient: "Vull un llibre per a una nena molt nena". Aquesta categoria sempre m'ha sorprès: una nena molt nena. I quan una nena no és molt nena, què és? Doncs, vet aquí, que el que teniu no és una nena, sinó un "xicot". El tabú està en que els nens que volen llibres de princeses no tenen una "nomenclatura" que es pugui dir socialment davant ells, així com això de "xicot" ho poden deixar caure davant la nena en qüestió. Amb això no pretenc crear o animar a que es diguin bestieses d'aquest tipus també als nens, sinó visibilitzar que en el tema dels nens encara hi han més tabús per trencar, ja que la por a que no siguin "nens molt nens" (deixeu-me fer servir aquesta manera de parlar amb ironia) no es pot ni tan sols anomenar.

La coeducació es fa molt necessària en aquests temps que corren i amb les coses que es veuen i que es senten o que es llegeixen. Per això no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que si entreu a una llibreria també podeu trobar llibres que fomenten la coeducació i que lluiten per trencar aquests tòpics i d'altres. Voldria incloure, com a bona llibretera i per a servei de futurs mestres d'infantil i primària, pedagogs, educadors socials, psicòlegs, i pares i mares i tiets i amics... una petita bibliografia personal infantil de coeducació. Si algú en fa ús, agrairia ens deixèssiu comentaris.
També podeu trobar bibliografies del tema, tant per a educadors com per als nens a través de la pàgina de l'xtec: Guia de contes no sexistes
tot i que hi han títols molt antics que ja no es poden trobar a les llibreries, sempre podem consultar al catàleg de la xarxa de Biblioteques Púbiques de Catalunya.

Us recomano una visita per aquest bloc que es dedica a la coeducació: Espai de coeducació.

Amics que regaleu llibres, llibreters que els recomaneu, educadors que aconselleu o que poseu a l'abast dels vostres nens i dels seus pares (la intervenció més efectiva sempre des de l'arrel), il·lustradors, escriptors, editors... penseu en el que estem creant.

Salut i educació!

P.D.-Naturalment que el Pere no es diu Pere en realitat com podeu haver suposat.